La Jornada sobre Arqueologia subaquàtica va esbossar un dibuix fidedigne sobre la realitat dels pecis (jaciments submarins) a Catalunya i les veritables dificultats a les quals ha de fer front l’arqueologia subaquàtica, la llei que l’empara, les seves institucions creades i el futur que li depara. L’anècdota, l’espurna que havia motivat les jornades, el cas Odyssey, va passar a ser un mer exemple de com el Patrimoni cultural subaquàtic (definit com tota resta humana submergida almenys durant 100 anys) pot ser una alegre víctima de l’espoliació amb l’ajut de l’administració (no oblidem que els va donar permís per fer prospeccions), en el millor dels casos. Amb la nota positiva que un cas tan desmesurat (es veu que van exagerar per pujar la cotització en borsa de les seves accions, guanyant milions de dolars) podia servir, almenys, per iniciar un procés mediàtic de conscienciació de l’opinió pública i per osmosi de l'Administració.
Les dades parlen per si mateixes. El 99% del patrimoni subaquàtic català registrat ha estat destruït (de 799 pecis catalogats 798 han estat espoliats i 718 ja no tenen cap valor cultural) i tenint en compte que és l'Autonomia més avançada en aquest sentit, és legítim pensar que la situació és similar a la resta de l’estat espanyol. Fins ara s’ha perdut el patrimoni visible (fins a 50 metres). Malgrat la destrucció, encara hi ha un ric patrimoni cultural invisible a baixa profunditat i en profunditats superiors a 50 metres, però aquest també es comença a destruir a causa, sobretot, dels espolis particulars de submarinistes (70%), de les obres públiques (nous ports esportius, etc.) i de les xarxes d’arrossegament. El futur Pla Nacional de Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic preveu fer un mapa situant tots els pecis coneguts a l'estat, establir noves mesures de seguretat i conservació i aplicar algunes de les recomanacions de la Unesco.
Les solucions aportades pels participants (en la seva majoria juristes... avorridíssim!!) anaven en la via de crear una legislació específica (basant-se o ratificant les recomanacions de la Convenció d'Unesco (2001) sobre protecció i gestió del Patrimoni Cultural Subaquàtic) o implementar l'existent (basada en refregits de lleis internacionals d’antany -p.ex. la llei de naufragi o el dret de salvament de tradició anglosaxona i encara mig vigent, considera que qui salva te dret a un botí... està fet en temps de corsaris-, tenint en compte la situació real i l’opinió dels que treballen realment a la mar), fomentar la formació (no hi ha cap titulació a Espanya) per millorar la gestió, visibilitzar el patrimoni (facilitar l’accessibilitat). En això últim radica el problema. Com podem aconseguir aquesta visibilitat? (gran aportació d'un periodista) Cal un canvi general de mentalitat i no tant de legislació o d’institucions, com ja apuntava (ell, no jo), mitjançant la implicació de líders d'opinió, el debat i la intermediació dels mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada