El 26 d’octubre del 2009 farà 125 anys que es va inaugurar la Biblioteca Museu Balaguer. La casa va obrir les portes al 1884 exhibint no només la col·lecció propietat del fundador sinó també un significatiu conjunt de pintura barroca cedida en dipòsit pel Museo del Prado, quan el Prado era la gran Pinacoteca Nacional. Amb quadres de El Greco, Ribera o Rubens, Balaguer dotava el seu particular projecte cultural del més alt nivell que llavors podia tenir.
La sòlida carrera política i acadèmica de Víctor Balaguer el va dur a relacionar-se amb moltes personalitats espanyoles del moment: Cánovas, Sagasta, Castelar, Zorrilla, Pardo Bazán, Amor, Blasco... De la mateixa manera que, amb els anys, havia anat atresorant un magnífic corpus de llibres, pintures i altres objectes de valor, havia teixit també tota una xarxa de contactes que donarien el seu fruit en fets com aquest. Avalat per la seva merescuda reputació d’home de lletres i hàbil polític, Balaguer va poder obtenir el favor del Prado. El director del museu madrileny era en aquells moments el també pintor Federico de Madrazo, sogre de l’artista català Marià Fortuny.
Diferents reials ordres varen consagrar de forma oficial el dipòsit de pintura castellana que va entrar a la institució vilanovina. D’entre les peces més destacades d’aquell primer dipòsit cal recordar L’Anunciació d’El Greco, que fou durant anys icona i un dels atractius principals del museu. L’arribada d’aquestes obres va ser decisiva per motivar als autors catalans i a diferents col·leccionistes a realitzar nombroses donacions. Amb pocs anys aquest “temple del saber” ideat per Balaguer creixia i s’enriquia amb col·leccions de tota mena gràcies, en bona part, a la marca de prestigi que suposava tenir un petit Prado.
El Museo del Prado es va inaugurar al 1819 sota el regnat de Ferran VII amb el nom de Museo Real de Pinturas y Esculturas. Els fons artístics acumulats per les monarquies d’Àustries i Borbons eren excepcionals. Els grans pintors de Cort havien estat de la talla de Velázquez, Goya o Mengs. Aquest patrimoni de la Corona fou el germen del primer museu, que obria les portes al públic però encara era propietat dels monarques. No es nacionalitzà fins al 1868, amb la caiguda d’Isabel II. Després de “la Gloriosa” el Museo Real es convertia en el Museo Nacional del Prado. Les obres d’art van deixar de ser de la corona per passar a ser de la nació, seguint el model irradiat per la França revolucionària. Durant la I República, concretament al 1870, a la col·lecció de béns procedents de la Cort, s'hi afegeix tot l’art sacre procedent de la desamortització. Estava instal·lat al Museu de la Trinitat des que s’havia requisat a l’Església durant la desamortització de Mendizábal (1836).
Amb aquesta massiva entrada de pintura religiosa, l’espai del Museo Nacional era insuficient. L’edifici neoclàssic ideat per Juan de Villanueva a finals del XVIII no podia albergar aquella quantitat d’obra. Per això davant d'aquesta situació de saturació es comença a cedir obra en dipòsit a institucions oficials i museus provincials, i neix el que s’anomenarà “el Prado disperso”. El Museu Balaguer no era un museu provincial però sí era una institució prou il·lustre per ser una de les primeres dipositàries. Es convertia així en un dels dipòsits històrics del Prado, dels més antics que es coneixen.
Vilanova tingué aquest conjunt d’obres del segle d’or castellà exposades a les sales durant més de cent anys. Gairebé un segle després de la seva arribada, el 1981, el Ministeri de Cultura va ordenar l’aixecament del dipòsit arran del robatori d’obres protagonitzat per Erick el Belga. L’aixecament incloïa el cèlebre Greco, que no va ser robat, però havia estat en perill. Vilanova perdia així el dipòsit original i també un símbol del museu.
Anys més tard, fruit de moltes negociacions, el Patronat del Prado cedí un nou dipòsit, que s’autoritzà definitivament amb l’Ordre ministerial del 30 d’octubre de 1986. Consistia en una nova selecció de 42 peces, majoritàriament barroques, de les escoles castellana, valenciana i andalusa, i en menor mesura flamenca i italiana. Les sales es tornaren a omplir amb aquests quadres.
El 1996, amb la remodelació integral tan museològica com museogràfica que van dur a terme l'Ajuntament i la Generalitat, la majoria d’obres del Museo del Prado es van desar a les reserves. Del bloc de 42 peces, es troben exposades només 16 i la resta es conserva als magatzems. El nou discurs generat per a la visita es centrava en l’esplendor del XIX català, posant èmfasi en la col·lecció de pintura que va convertir el Museu Víctor Balaguer en secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l'any 1998.
A la primavera del 2007, es va aprovar la creació d’una Sala Prado per recuperar l’exhibició pública i permanent de tot el conjunt que es custodia del dipòsit actual. Aquesta nova Sala Prado serà realitat a mitjants del 2008.
La sòlida carrera política i acadèmica de Víctor Balaguer el va dur a relacionar-se amb moltes personalitats espanyoles del moment: Cánovas, Sagasta, Castelar, Zorrilla, Pardo Bazán, Amor, Blasco... De la mateixa manera que, amb els anys, havia anat atresorant un magnífic corpus de llibres, pintures i altres objectes de valor, havia teixit també tota una xarxa de contactes que donarien el seu fruit en fets com aquest. Avalat per la seva merescuda reputació d’home de lletres i hàbil polític, Balaguer va poder obtenir el favor del Prado. El director del museu madrileny era en aquells moments el també pintor Federico de Madrazo, sogre de l’artista català Marià Fortuny.
Diferents reials ordres varen consagrar de forma oficial el dipòsit de pintura castellana que va entrar a la institució vilanovina. D’entre les peces més destacades d’aquell primer dipòsit cal recordar L’Anunciació d’El Greco, que fou durant anys icona i un dels atractius principals del museu. L’arribada d’aquestes obres va ser decisiva per motivar als autors catalans i a diferents col·leccionistes a realitzar nombroses donacions. Amb pocs anys aquest “temple del saber” ideat per Balaguer creixia i s’enriquia amb col·leccions de tota mena gràcies, en bona part, a la marca de prestigi que suposava tenir un petit Prado.
El Museo del Prado es va inaugurar al 1819 sota el regnat de Ferran VII amb el nom de Museo Real de Pinturas y Esculturas. Els fons artístics acumulats per les monarquies d’Àustries i Borbons eren excepcionals. Els grans pintors de Cort havien estat de la talla de Velázquez, Goya o Mengs. Aquest patrimoni de la Corona fou el germen del primer museu, que obria les portes al públic però encara era propietat dels monarques. No es nacionalitzà fins al 1868, amb la caiguda d’Isabel II. Després de “la Gloriosa” el Museo Real es convertia en el Museo Nacional del Prado. Les obres d’art van deixar de ser de la corona per passar a ser de la nació, seguint el model irradiat per la França revolucionària. Durant la I República, concretament al 1870, a la col·lecció de béns procedents de la Cort, s'hi afegeix tot l’art sacre procedent de la desamortització. Estava instal·lat al Museu de la Trinitat des que s’havia requisat a l’Església durant la desamortització de Mendizábal (1836).
Amb aquesta massiva entrada de pintura religiosa, l’espai del Museo Nacional era insuficient. L’edifici neoclàssic ideat per Juan de Villanueva a finals del XVIII no podia albergar aquella quantitat d’obra. Per això davant d'aquesta situació de saturació es comença a cedir obra en dipòsit a institucions oficials i museus provincials, i neix el que s’anomenarà “el Prado disperso”. El Museu Balaguer no era un museu provincial però sí era una institució prou il·lustre per ser una de les primeres dipositàries. Es convertia així en un dels dipòsits històrics del Prado, dels més antics que es coneixen.
Vilanova tingué aquest conjunt d’obres del segle d’or castellà exposades a les sales durant més de cent anys. Gairebé un segle després de la seva arribada, el 1981, el Ministeri de Cultura va ordenar l’aixecament del dipòsit arran del robatori d’obres protagonitzat per Erick el Belga. L’aixecament incloïa el cèlebre Greco, que no va ser robat, però havia estat en perill. Vilanova perdia així el dipòsit original i també un símbol del museu.
Anys més tard, fruit de moltes negociacions, el Patronat del Prado cedí un nou dipòsit, que s’autoritzà definitivament amb l’Ordre ministerial del 30 d’octubre de 1986. Consistia en una nova selecció de 42 peces, majoritàriament barroques, de les escoles castellana, valenciana i andalusa, i en menor mesura flamenca i italiana. Les sales es tornaren a omplir amb aquests quadres.
El 1996, amb la remodelació integral tan museològica com museogràfica que van dur a terme l'Ajuntament i la Generalitat, la majoria d’obres del Museo del Prado es van desar a les reserves. Del bloc de 42 peces, es troben exposades només 16 i la resta es conserva als magatzems. El nou discurs generat per a la visita es centrava en l’esplendor del XIX català, posant èmfasi en la col·lecció de pintura que va convertir el Museu Víctor Balaguer en secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l'any 1998.
A la primavera del 2007, es va aprovar la creació d’una Sala Prado per recuperar l’exhibició pública i permanent de tot el conjunt que es custodia del dipòsit actual. Aquesta nova Sala Prado serà realitat a mitjants del 2008.
3 comentaris:
Hola Raquel!!
Ayy!! M'has fet recordar el meu temps de pràctiques a Vilanova. Qué bé que al final es pugui arreglar la sala!!!Records de part meva a tots!!!
Ja ens aniras informant de com evoluciona el projecte, no?
Hola!
Caram!!! Quin article tan llarg!!! Però tot i així m'ha encantat llegir-lo fins el final! Quina sort que pugueu fer una cosa així! Ara ja feia temps que havia pensat d'anar a Vilanova (localitat que reconec no haver visitat mai encara...) Però ara ja sí que no hi haurà cap excusa! Suposo que la Sala serà permanent, oi?
Moltes Felicitats
Publica un comentari a l'entrada